Totes les entrades de gemmacascon

Significant strangers

A punt d’agafar el metro a l’estació Bowling Green de Battery Park amb la meva amiga Lourdes, que està fent la seva tesi sobre comunicació en l’àmbit científic al American Museum of Natural History, s’ens acosta un desconegut preguntant si l’entrada del metro és allà. Entrem junts. Té una forma particular de moure’s. Es desplaça amb agilitat d’una cantó a l’altre mentre s’apropa a d’altres persones per consultar alguna cosa. Ho fa amb el somriure a la boca i una mirada tendre i un xic turbadora. Torna al nostre costat i ens pregunta si la línia que passa per aquella andana va a Brooklyn. Efectivament. Agafem el mateix metro i ens posem a xerrar. Sobre la ciutat, sobre nosaltres. Ens explica que li agrada seguir gent (com la Sophie Calle penso) , que és una manera d’observar el seu comportament i d’aprendre. Per uns moments penso si ens ha estat seguint, també, i  no em desagrada la idea. Li pregunto si fer-ho li és útil per a la seva feina, que és una manera indirecta de saber a què es dedica.  I respon que és actor. Es diu Kipan Rothbury i és un actor australià de 30 anys, molt atractiu per cert i amb molt de talent també, que en aquests moments està preparant una sèrie per a televisió: Significant strangers.

Estranys, com nosaltres mateixos, com molta gent a la ciutat, que coincidim en un lloc i moment determinats, que intercanviem paraules i somriures i desapareixem sense saber si ens tornarem a veure.

Còctels, enciams i cinema

Una de les coses més fascinant de Nova York és observar la ciutat des d’un punt elevat. De dia o de nit, des de qualsevol punt de Manhattan o des d’altres boroughs com Brooklyn o Queens, l’espectacle visual genera un plaer que no s’esgota.

El més habitual és trobar bars o restaurants situats en terrasses, o amb una mica més de sort, festes  en terrats privats. Però també hi ha altres formes d’aprofitar les plantes més elevades dels edificis. La gent de la Brooklyn Grange va pensar que per què no aprofitar-ho per a muntar una granja de cultiu ecològic? Fet l’estudi de viabilitat corresponent van arribar a la conclusió que no només era possible sinó també rendible. L’objectiu era construir un model sostenible d’agricultura urbana que permetés produir aliments saludables per a la comunitat local alhora que feien un favor a l’ecosistema. No només conreen verdures, hortalises i plantes aromàtiques sinó que tenen gallines ponedores i un apiari amb cria d’abelles i cultiu de mel.

I no s’acaba aqui. Ofereixen visites guiades a escoles i grups privats. consultoria, tallers i formació, un programa d’ajuda a refugiats o immigrants i també cedeixen l’espai per a tot tipus d’activitats, des de classes de ioga fins a casaments.

Inconveneints? Uns quants.  Calia trobar un espai que fós molt gran, amb una estructura prou forta com per aguantar el pes de la terra i l’aigua. El lloguer és elevat i hi ha el risc que en qualsevol moment els propietaris els facin fora (american style). Alhora, cal pensar que l’únic accés al terrat és utilitzant el muntacàrregues. Això vol dir que tot ha de pujar i baixar en ascensor. Però quan hi ha ganes es passa per davant de qualsevol dificultat.

Una altra de les propostes interessants que es poden trobar en terrats és el Roof Top Films Festival. És a dir, cinema a la fresca amb una programació de cinema independent a diferent localitzacions exteriors de la ciutat.  Vaig participar a la gravació del trailer de presentació de la temporada (password: rooftop)

El Memorial Day (25 de maig) és el dia que marca l’inici simbòlic de l’estiu americà perquè el clima acostuma a ser prou calurós i la gent té unes ganes boges de deixar enrera el cru hivern i gaudir de la ciutat al màxim.

Les claus de l’èxit

Em diuen que el que triomfa a Nova York ho fa per mèrits propis. Que si no mantens un nivell d’exigència elevat, d’entrega, de constància, de complir els timings, que si no obtens els resultats marcats o no t’adaptes a la competitivitat ferotge, prescindir de tu és tan fàcil com dir-te que el dia següent no cal que tornis. I no els caldrà donar-te cap explicació. I no en sabràs el motiu, però no defalliràs, perquè no pots fer-ho, perquè significaria renunciar al teu projecte i al teu futur. Si ets ciutadà estranger a més a més perdràs el permís de residència i sense permís no et donaran feina fàcilment.

Amb tot això, una de les coses claus per assolir l’èxit, entès com a aconseguir allò que et proposes, però sobretot aquí,  obtenir una bona posició en el teu àmbit i un bon sou.  és tenir una magnífica habilitat comunicativa. També és necessari destacar en allò que fas, tenir una bona formació (si és amb qualificacions destacades millor), dominar l’idioma,  tenir seguretat amb un mateix, autoconfiança o creure en el propi talent.

Toastmasters és una organització privada sense ànim de lucre, creada el 1924, que té per objectiu ensenyar a persones amb tot tipus de background,  a aprendre a parlar en públic i assolir habilitats de lideratge. Un club amb més de 280.000 socis, que compta amb 13.500 clubs a 116 països diferents.

Encuriosida, hi vaig assistir com a guest. Els guests, s’han de presentar i exposar els motius que els han portar a participar en una sessió de Toasmasters, però no caldrà que facin cap discurs encara, abans els caldrà assistir a tres sessions i entrar a la llista d’espera per formar part del club. Una sessió consisteix en un programa dinàmic on cada participant puja a l’estrada i parla davant del públic. La resta d’assitents votaran i valoraran diferents punts per ajudar a millorar. Ajustar-se al temps marcat també fa guanyar punts. Hi ha una part d’improvisació, on les persones seleccionades han de parlar d’un tema que se’ls proposa en el mateix moment en que pugen a l’escenari i també hi ha discursos sobre temes preparats.

El cert és que quan pensem en la idea de parlar en públic imaginem un auditori ple de gent, però ser capaç d’expressar idees, compartir coneixements, transmetre pensament, ens serà útil i gratificant, tant si ens dirigim a un sol interlocutor com si parlem davant d’un grup nombrós.

Desplaçaments

Són diferents les raons que ens empenyen a desplaçar-nos, a moure’ns, a canviar de ciutat o de país. Són diferents també les raons que ens porten a no fer-ho. A la immovilitat. Sempre m’ha fascinat la ubicació de la gent en el lloc. Aquest saber on es va i per què. M’encanta quedar-me quieta en algun punt i observar el moviment. Mirar.

Quan viatgem la nostra mirada canvia, La nostra ment s’obre i la percepció s’aguditza i amplifica. L’experimentació màxima es viu al desplaçar-nos per la ciutat caminant en solitari. Quant tardem a acostumar-nos a allò nou? A normalitzar allò extraordinari? Quant tardem a deixar de mirar les coses com si no les haguéssim vist mai? Potser l’estranyesa comença a desaparèixer des del primer moment en què és observada. Des del moment en què és incorporada dins del catàleg d’element identificats i comença a ser reconeguda.

La persona que viatja s’acostuma a allò provisional, a estar de pas. Segurament el que ha canviat de ciutat o país de residència en algun moment, té més facilitat a crear llar en llocs diferents. Em pregunto quantes de totes les persones que estic coneixent a Nova York durant la meva estada no tornaré a veure mai més, tot i haver compartit moments, trobades, escenaris, amb alguns fins i tot més d’una vegada.

Curiós aquest coincidir amb gent d’una forma tant provisional i efímera. Molt estrany i plaent alhora.

grand_terminal_stop_motionGrand Central Terminal

 

La ciutat que ens transforma

La ciutat ens transforma. M’ho diu algú que viu a NY des de fa uns quants anys. Sense que ens adonem, la ciutat ens va absorbint, es va apoderant de nosaltres i les resistències inicials a mantenir la invariabilitat del propi jo van cedint amb gust a una nova forma de viure que s’incorpora silenciosament i gairebé inconscient.  Els nostres hàbits, els horaris, l’alimentació, la forma de vestir, de treballar, de moure’ns, de comunicar-nos, fins i tot de pensar, es va contagiant, inevitablement, de l’entorn.

Nova York és una ciutat no apta per als dèbils. És dura i a la vegada enormement atractiva, esgotadora i plaent, coqueta i bruta, delicada i crua. Una ciutat de grans contrastos. Immensa. Magnètica. En transformació constant. Moltes ciutats en una de sola. De totes les que he visitat és la que conté una població més heterogènia i multicultural. La ciutat dels somnis i les oportunitats, si, però només pels que són prou forts per aguantar el ritme, l’exigència, la competitivitat, els timings, només pels que assoleixen un nivell elevat d’autoconfiança i seguretat, tenen les idees clares i van a fons i no trontollen, pels que han passat el filtre de selecció necessari. Una ciutat cara on per viure bé et caldrà guanyar molts diners. On una bona part del que hi arriba perseguint un somni té la idea de guanyar-ne molts. On una pregunta recurrent és “Quin és el teu somni?”. Malgrat l’activitat frenètica i el treball dur, sembla que l’energia no desgasta sinó que més aviat en genera de nova.

És una ciutat on la gent no planifica la vida a llarg plaç. És una ciutat de projecte on construir-se. Envellir aquí? Això ja és una altra història.

Cap partit com Podemos governarà a Europa

Els escriptors Antonio Muñoz Molina i Elvira Lindo i el catedràtic de Ciència Política Fernando Vallespin conversen al voltant dels Nous moviments socials a Europa a l’Instituto Cervantes de Nova York.

“Mentre EEUU creu en el progrés, a Europa el futur esdevé l’escenari de tots els mals, lluny de convertir-se en el lloc de la reconciliació” afirma Fernando Vallespín.  Dóna unes dades també: 6-25-50. Així, “a Europa tenim el 6% de la població mundial, el 25% del PIB mundial i el 50 % de la despesa social mundial”. És a dir, tenim molta capacitat productiva i, malgrat la crisi, es segueix construint riquesa, però  Europa té un futur incert, està estancada econòmicament, endeutada i amb un rècord de parats. Si bé és cert que Europa destina una xifra molt important en despesa social també ho és que 40 milions de persones viuen en situació d’extrema pobresa i exclusió social.

“La crisi és la gran fisura per a Europa. Es trenca entre part deudores i acreedores.  Ens va agafar desprevinguts. Es creia en una Europa com a projecte de futur i triomfant. Europa té un problema d’identitat i cohesió interna. La crisi, també, ha posat en evidència la mala distribució de recursos”.

“El projecte europeu és important i més necessari que mai” opina Antonio Muñoz Molina.

“Actualment hi ha un divorci enre classe política i ciutadania. Els partits tradicionals estan en crisi. Hi ha fragmentació de partits i desconcert ciutadà. La política és cada vegada més complexa. Cap partit com Podemos  governarà a Europa, sentencia Vallespin, caldrà tornar a la cultura de l’acord. Les noves tecnologies han incluenciat molt. S’ha trencat amb la idea d’autoritat. Hi ha molt soroll i es fa necessari filtrar. Però la gent se sent empoderada. El lideratge és molt difícil perquè és difícil aguantar les crítiques permanents”.

“La participació és un miratge” diu Muñoz Molina. L’Elvira Lindo afegeix que “la ciutadania està col·laborant a crear o redefinir la línea dels nous partits, amb intervencions constants en temps real”. “Vivim en un món de reacció immediata, continua Vallespin,  Hi ha una acceleració bestial del temps. Quant dura allò nou? La velocitat no permet la reflexió, és difícil prendre la distància que demana el pensament”.

Ho té la joventut més fàcil ara o abans? pregunta Elvira Lindo. “Abans hi havia un pensament més sòlid. Ara hi ha dispersió, respon Vallespin. El subjecte s’autoexplota, sota la idea de rendiment. Hi ha un nou concepte de bellesa associat a no trobar l’antítesi i sense l’antítesi no es pot transgredir”. Muñoz Molina comenta que “la movilitat social s’ha aturat. Ara és molt dificil que les famílies no privilegiades tinguin accés a un ascens de classe social”.

Veurem si el 24 de maig (eleccions municipals i autonòmiques en la majoria de comunitats espanyoles) tenim alguna sopresa.

 

Marjorie’s house: legendary jazz concerts in Harlem

Nova York té això. Aquestes petites sorpreses amagades darrera la porta  d’un apartament de l’històric districte de Sugar Hill de Harlem, per exemple. On la Marjorie Eliot fa més de vint anys que convida i acull cada diumenge, plogui o nevi, amics i desconeguts, a un deliciós concert de jazz. Un ambient càlid, vibrant, emocionant, i la màgia de les notes del piano de la Marjorie, i l’energia dels músics que l’acompanyen, entre ells el seu fill Rudel Drears.

Una cinquantena de cadires omplen la sala d’estar, la cuina, el passadís i el vestíbul. No hi cap ningú més. El públic gaudeix entusiasmat del concert de dues hores, aplaudint i ovacionant els músics. Entre cançó i cançó, una senyora gran i delicada, alta i prima, amb una llarga melena grisa i ulls blaus que miren darrera unes ulleres de pasta, es desplaça entre els assistents servint begudes i barretes de cereals amb un somriure permanent als llavis.

Per la Marjorie els concerts són una manera d’honrar la memòria de dos dels seus fills ja morts. “I do it to celebrate my children,”  diu “It helps me in all kinds of ways.” També és una forma de donar suport a la música clàssica afroamericana. “It’s not worth anything if it’s not shared” (res val la pena si no ho comparteixes).

Al final del concert, ella mateixa es posa a la porta de l’entrada per saludar un per un tots els assitents, agraïnt la seva visita, amb un “sense vosaltres això no seria possible” i grans mostres d’afecte.

Si visites la ciutat, no t’oblidis de passar pel número 555 d’Edgecombe Avenue, apartament 3F.  De 4 a 6 pm (a les 3.30 obren les portes), un concert gratuït irrepetible. Accepten donacions. I cal donar-les.