Arxiu de la categoria: Art i cultura

Cap partit com Podemos governarà a Europa

Els escriptors Antonio Muñoz Molina i Elvira Lindo i el catedràtic de Ciència Política Fernando Vallespin conversen al voltant dels Nous moviments socials a Europa a l’Instituto Cervantes de Nova York.

“Mentre EEUU creu en el progrés, a Europa el futur esdevé l’escenari de tots els mals, lluny de convertir-se en el lloc de la reconciliació” afirma Fernando Vallespín.  Dóna unes dades també: 6-25-50. Així, “a Europa tenim el 6% de la població mundial, el 25% del PIB mundial i el 50 % de la despesa social mundial”. És a dir, tenim molta capacitat productiva i, malgrat la crisi, es segueix construint riquesa, però  Europa té un futur incert, està estancada econòmicament, endeutada i amb un rècord de parats. Si bé és cert que Europa destina una xifra molt important en despesa social també ho és que 40 milions de persones viuen en situació d’extrema pobresa i exclusió social.

“La crisi és la gran fisura per a Europa. Es trenca entre part deudores i acreedores.  Ens va agafar desprevinguts. Es creia en una Europa com a projecte de futur i triomfant. Europa té un problema d’identitat i cohesió interna. La crisi, també, ha posat en evidència la mala distribució de recursos”.

“El projecte europeu és important i més necessari que mai” opina Antonio Muñoz Molina.

“Actualment hi ha un divorci enre classe política i ciutadania. Els partits tradicionals estan en crisi. Hi ha fragmentació de partits i desconcert ciutadà. La política és cada vegada més complexa. Cap partit com Podemos  governarà a Europa, sentencia Vallespin, caldrà tornar a la cultura de l’acord. Les noves tecnologies han incluenciat molt. S’ha trencat amb la idea d’autoritat. Hi ha molt soroll i es fa necessari filtrar. Però la gent se sent empoderada. El lideratge és molt difícil perquè és difícil aguantar les crítiques permanents”.

“La participació és un miratge” diu Muñoz Molina. L’Elvira Lindo afegeix que “la ciutadania està col·laborant a crear o redefinir la línea dels nous partits, amb intervencions constants en temps real”. “Vivim en un món de reacció immediata, continua Vallespin,  Hi ha una acceleració bestial del temps. Quant dura allò nou? La velocitat no permet la reflexió, és difícil prendre la distància que demana el pensament”.

Ho té la joventut més fàcil ara o abans? pregunta Elvira Lindo. “Abans hi havia un pensament més sòlid. Ara hi ha dispersió, respon Vallespin. El subjecte s’autoexplota, sota la idea de rendiment. Hi ha un nou concepte de bellesa associat a no trobar l’antítesi i sense l’antítesi no es pot transgredir”. Muñoz Molina comenta que “la movilitat social s’ha aturat. Ara és molt dificil que les famílies no privilegiades tinguin accés a un ascens de classe social”.

Veurem si el 24 de maig (eleccions municipals i autonòmiques en la majoria de comunitats espanyoles) tenim alguna sopresa.

 

Poètiques a Nova York

El meu Nova York està impregnat de poesia. No només perquè el Toni em regala el llibre Poeta en Nueva York de Lorca el dia abans de marxar, que m’acompanyarà cada dia a través dels seus versos. O perquè al prestatge del meu apartament de Brookyln em topo amb el Letters to a young poet de Rainer Maria Rilke, que no puc evitar emportar-me i llegir per vagons de metro i cafès. O perquè el Dave, el meu host, em recomana el Just kids de la Patti Smith que no és un llibre de poesia però sí el relat de dos joves artistes al Nova York de finals dels anys 60 i principis dels 70, la mateixa Patti, poeta i performer i el Robert Mapplethorpe, fotògraf. Sinó també perquè a través del Catalan Institute of America i la Farragut Fund tinc l’oportunitat d’assistir a dos actes magnífics. Per començar, l’Slam Poetry, un exercici poètic on dos equips de traductors competeixen per la traducció perfecte, uns de l’anglès al català i els altres del català a l’anglès. Els comentaris al voltant de les diferents versions enriqueixen i ens permeten aprendre sobre poesia i sobre traducció. Traduir és, inevitablement un acte d’interpretació, perquè la traducció literal és impossible. I interpretar poesia requereix una habilitat especial, perquè cal el domini del llenguatge.

La segona activitat és una conversa al voltant del projecte Poetica, creat pel compositor i baixista Alexis Cuadrado conjuntament amb els poetes Rowan Ricardo Phillips i Melcion Mateu. Un espectacle multilingüe i multidisciplinar que il·lustra clarament l’experiència intercultural que és viure a la ciutat de Nova York.

Concert doble de Jordi Savall al Carneggie Hall

The spirit of the viol, un solo extraordinari realitzat al Weill Recital Hall del Carneggie Hall el 13 d’abril, ha servit per inaugurar el pas del gran músic i compositor català Jordi Savall (Igualada, 1941) per la ciutat de Nova York. Tres dies més tard, amb El concert de les Nacions, Savall recupera la música de Tous les matins du monde, banda sonora enregistrada el 1991 que va suposar un gran èxit de vendes i el reconeixement insospitat d’un dels representants de l’anomenada música antiga. Més de 500.000 còpies venudes a la seva estrena inicial. El concert es pot escoltar aquí. Durant més de 40 anys Jordi Savall, una de les personalitats musicals més versàtils de la seva generació, ha rescatat joies musicals de l’obscuritat de la negligència i de l’oblit. Investigador incansable de música antiga, interpreta i executa el repertori com a violiista i com a director d’orquestra. A Barcelona actua el 22 de maig al Monestir de Pedralbes i l’1 de juny a l’església de Santa Maria del Mar. Savall va renunciar ara fa menys d’un any al Premi Nacional de Música, en la modalitat d’interpretació. Tot i agrair aquest reconeixement, el músic i compositor català no el va voler acceptar per “no traicionar els seus principis i conviccions més íntimes” ja que la distinció procedeix de la principal institució  de l’Estat responsable del “dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i la promoció de l’art i dels seus creadors”.

Adults animation: entertaining and educating

Si mai us deixeu caure per Brooklyn no us perdeu el Bric, un espai multidisciplinari dedicat a l’art contemporani, les arts performatives els mitjans televisius, amb una programació constant molt interessant. L’Scoop Series va dedicar una sessió a l’animació per a adults, amb la participació de quatre artistes reconeguts i premiats que van presentar diverses peces exquisides. Val la pena passejar-se per la seves webs.

Signe Baumane. Artista nascuda a Làtvia que va estudiar filosofia a Moscou i actualment viu i treballa a Nova York. El seu últim treball Rocks in my pockets que presenta com a un divertit film sobre la depressió, és un premiat llargmetratge on explora les profunditats de la depressió a través de la seva història familiar. Ella mateixa va ser ingressada en un hospital psiquiàtric diagnosticada com a maníaca depressiva vuit mesos després de donar a llum el seu fill. El seu treball conté grans dosis de sentit de l’humor.

Jack Feldstein. Artista australià. Després de treballar com a guionista durant molts anys, de sobte es va posar a fer animació amb una tècnica complexa i molt personal, de la qual no en vol explicar el secret, anomenada Neonizing. Consisteix en convertir les línies d’una imatge com si fós un rètol de neó. El seu estil de narració utilizant la veu en off recorda molt a Woody Allen.

Andy London. Artista de Nova York. Treballa formant equip amb la seva dona Carolyn. Tenen un estil molt personal i eclèctic, saltant d’una tècnica a l’altra, qu pot anar des del dibuix a mà a l’stop-motion, la pixelació la rotoscòpia o l’After Effects. Molts dels seus curts són autobiogràfics.

Ruth Lingford. Artista londinenca. Va començar fent animació  treballant sobre paper i després es va passar a l’ordinador experimentant per ella mateixa. Ara utilitza Corel Painter, que no és exactament l’ideal i bastant bast, però té el que necessito, i sobretot li agrada utlitzar l’eina del pinzell i una taula de llum que és intuïtivament com treballar sobre el paper. Un dels seus treball és Little Deaths, que curiosament s’assembla al Muertes Chiquitas de la Mireia Sallarès. En aquest cas Lingford entrevista diverses persones perquè expliquin el què  senten durant l’orgasme i ella ho edita acompanyant l’àudio amb animació.