Significant strangers

A punt d’agafar el metro a l’estació Bowling Green de Battery Park amb la meva amiga Lourdes, que està fent la seva tesi sobre comunicació en l’àmbit científic al American Museum of Natural History, s’ens acosta un desconegut preguntant si l’entrada del metro és allà. Entrem junts. Té una forma particular de moure’s. Es desplaça amb agilitat d’una cantó a l’altre mentre s’apropa a d’altres persones per consultar alguna cosa. Ho fa amb el somriure a la boca i una mirada tendre i un xic turbadora. Torna al nostre costat i ens pregunta si la línia que passa per aquella andana va a Brooklyn. Efectivament. Agafem el mateix metro i ens posem a xerrar. Sobre la ciutat, sobre nosaltres. Ens explica que li agrada seguir gent (com la Sophie Calle penso) , que és una manera d’observar el seu comportament i d’aprendre. Per uns moments penso si ens ha estat seguint, també, i  no em desagrada la idea. Li pregunto si fer-ho li és útil per a la seva feina, que és una manera indirecta de saber a què es dedica.  I respon que és actor. Es diu Kipan Rothbury i és un actor australià de 30 anys, molt atractiu per cert i amb molt de talent també, que en aquests moments està preparant una sèrie per a televisió: Significant strangers.

Estranys, com nosaltres mateixos, com molta gent a la ciutat, que coincidim en un lloc i moment determinats, que intercanviem paraules i somriures i desapareixem sense saber si ens tornarem a veure.

Desplaçaments

Són diferents les raons que ens empenyen a desplaçar-nos, a moure’ns, a canviar de ciutat o de país. Són diferents també les raons que ens porten a no fer-ho. A la immovilitat. Sempre m’ha fascinat la ubicació de la gent en el lloc. Aquest saber on es va i per què. M’encanta quedar-me quieta en algun punt i observar el moviment. Mirar.

Quan viatgem la nostra mirada canvia, La nostra ment s’obre i la percepció s’aguditza i amplifica. L’experimentació màxima es viu al desplaçar-nos per la ciutat caminant en solitari. Quant tardem a acostumar-nos a allò nou? A normalitzar allò extraordinari? Quant tardem a deixar de mirar les coses com si no les haguéssim vist mai? Potser l’estranyesa comença a desaparèixer des del primer moment en què és observada. Des del moment en què és incorporada dins del catàleg d’element identificats i comença a ser reconeguda.

La persona que viatja s’acostuma a allò provisional, a estar de pas. Segurament el que ha canviat de ciutat o país de residència en algun moment, té més facilitat a crear llar en llocs diferents. Em pregunto quantes de totes les persones que estic coneixent a Nova York durant la meva estada no tornaré a veure mai més, tot i haver compartit moments, trobades, escenaris, amb alguns fins i tot més d’una vegada.

Curiós aquest coincidir amb gent d’una forma tant provisional i efímera. Molt estrany i plaent alhora.

Grand Central Terminal

 

La ciutat que ens transforma

La ciutat ens transforma. M’ho diu algú que viu a NY des de fa uns quants anys. Sense que ens adonem, la ciutat ens va absorbint, es va apoderant de nosaltres i les resistències inicials a mantenir la invariabilitat del propi jo van cedint amb gust a una nova forma de viure que s’incorpora silenciosament i gairebé inconscient.  Els nostres hàbits, els horaris, l’alimentació, la forma de vestir, de treballar, de moure’ns, de comunicar-nos, fins i tot de pensar, es va contagiant, inevitablement, de l’entorn.

Nova York és una ciutat no apta per als dèbils. És dura i a la vegada enormement atractiva, esgotadora i plaent, coqueta i bruta, delicada i crua. Una ciutat de grans contrastos. Immensa. Magnètica. En transformació constant. Moltes ciutats en una de sola. De totes les que he visitat és la que conté una població més heterogènia i multicultural. La ciutat dels somnis i les oportunitats, si, però només pels que són prou forts per aguantar el ritme, l’exigència, la competitivitat, els timings, només pels que assoleixen un nivell elevat d’autoconfiança i seguretat, tenen les idees clares i van a fons i no trontollen, pels que han passat el filtre de selecció necessari. Una ciutat cara on per viure bé et caldrà guanyar molts diners. On una bona part del que hi arriba perseguint un somni té la idea de guanyar-ne molts. On una pregunta recurrent és “Quin és el teu somni?”. Malgrat l’activitat frenètica i el treball dur, sembla que l’energia no desgasta sinó que més aviat en genera de nova.

És una ciutat on la gent no planifica la vida a llarg plaç. És una ciutat de projecte on construir-se. Envellir aquí? Això ja és una altra història.

Let’s get writing

Amb només una setmana a la ciutat, aquella evidència de que un idioma només s’aprèn viatjant al país d’origen esdevé una certesa irrefutable. No només és una intuició, sinó una comprovació. La llengua va despertant dins el meu cervell. Els sons es converteixen en paraules amb sentit i jo mateixa sóc capaç d’elaborar un discurs prou comprensible. Tot allò après en acadèmies d’idiomes durant tant de temps, ara pren realment cos i forma.

Encoratjada per la meva ràpida evolució lingúística, decideixo anar a totes. I m’apunto a classes de conversa, i escolto l’emissora pública WNYC, i parlo tant com puc amb el meu host i els seus amics i amigues i, fins i tot, m’inscric a un taller d’escriptura. Let’s writing, s’anomena. Un grup totalment inclusiu de gent diversa i talentosa que es reuneix de forma quinzenal per a escriure, compartir textos i aprendre dels comentaris del altres. Hi ha un xicot que ja ha publicat un llibre, una logopeda que escriu relats que utilitza per a la seva feina i no troba editats a la seva mida, una senyora que converteix l’escriptura en teràpia per a superar la separació recent… i jo, que una mica agosarada, em sumo al grup fent la meva petita aportació literària.

Descobrint Brooklyn

A la deriva en aquesta ciutat magnètica que em porta allà on vol.

Un recorregut que comença a Clinton Hill, passa pel Pont de Brooklyn, el Brooklyn Bridge Park i Fort Greene, però hi ha molts  Brooklyns. I sorpren com canvia no només l’arquitectura sinó també la gent a mesura que avances pels seus barris.  Paraules com gentrificació i hipsters són una constant al parlar d’aquesta part de Nova York que va ser independent fins el 1898. Però  això requereix una visita obligada a Williambsburg, l’epicentre cultural i el lloc més desitjat de Brooklyn des de que a la meitat dels anys 90, l’increment de preus del Lower Manhattan va obligar la comunitat artística a obrir-se camí cap a Brookyln.

Home sweet home

Amb les claus a la butxaca i el somriure del viatger recent arribat, obro la porta d’un apartament del Lower East Side de Manhattan. El que m’acollirà en aquesta magnífica ciutat. El que es convertirà en casa meva els primers dies. I penso que tenir les claus d’un habitatge ens vincula al lloc. Són l’element simbòlic que ens fan sentir a casa en una ciutat aliena. El següent, fer-hi amics, establir relacions, lligams emocionals. Com deia la Montserrat Roig, només es pot estimar una ciutat si hi estimes algú. El primer que faig és mirar per la finestra de la divuitena planta d’aquest edifici situat just davant del Williamsburg Bridge. El que enllaça Manhattan amb Brooklyn. I la primera nit serà difícil tancar els ulls davant del meravellós espectacle.

With the keys in my pocket and a smile of a just arrived traveller, I open the door of an apartment in the Lower East Side of Manhattan. The one which will welcome me in this magnificent city. The one which will become my home for a while. And I think the keys of a house binds us to the place. They are the symbolic element that make us feel at home in a foreign city. Next step, make friends, relationships, emotional ties. As Montserrat Roig said, you can only love a city if you love someone there. The first thing I do is look out the window of this eighteenth floor  building, just across the Williamsburg Bridge. The one which connects Manhattan with Brooklyn. And the first night will be difficult to close my eyes in front of this wonderful sight.