Arxiu de la categoria: Gent de Nova york

Significant strangers

A punt d’agafar el metro a l’estació Bowling Green de Battery Park amb la meva amiga Lourdes, que està fent la seva tesi sobre comunicació en l’àmbit científic al American Museum of Natural History, s’ens acosta un desconegut preguntant si l’entrada del metro és allà. Entrem junts. Té una forma particular de moure’s. Es desplaça amb agilitat d’una cantó a l’altre mentre s’apropa a d’altres persones per consultar alguna cosa. Ho fa amb el somriure a la boca i una mirada tendre i un xic turbadora. Torna al nostre costat i ens pregunta si la línia que passa per aquella andana va a Brooklyn. Efectivament. Agafem el mateix metro i ens posem a xerrar. Sobre la ciutat, sobre nosaltres. Ens explica que li agrada seguir gent (com la Sophie Calle penso) , que és una manera d’observar el seu comportament i d’aprendre. Per uns moments penso si ens ha estat seguint, també, i  no em desagrada la idea. Li pregunto si fer-ho li és útil per a la seva feina, que és una manera indirecta de saber a què es dedica.  I respon que és actor. Es diu Kipan Rothbury i és un actor australià de 30 anys, molt atractiu per cert i amb molt de talent també, que en aquests moments està preparant una sèrie per a televisió: Significant strangers.

Estranys, com nosaltres mateixos, com molta gent a la ciutat, que coincidim en un lloc i moment determinats, que intercanviem paraules i somriures i desapareixem sense saber si ens tornarem a veure.

Les claus de l’èxit

Em diuen que el que triomfa a Nova York ho fa per mèrits propis. Que si no mantens un nivell d’exigència elevat, d’entrega, de constància, de complir els timings, que si no obtens els resultats marcats o no t’adaptes a la competitivitat ferotge, prescindir de tu és tan fàcil com dir-te que el dia següent no cal que tornis. I no els caldrà donar-te cap explicació. I no en sabràs el motiu, però no defalliràs, perquè no pots fer-ho, perquè significaria renunciar al teu projecte i al teu futur. Si ets ciutadà estranger a més a més perdràs el permís de residència i sense permís no et donaran feina fàcilment.

Amb tot això, una de les coses claus per assolir l’èxit, entès com a aconseguir allò que et proposes, però sobretot aquí,  obtenir una bona posició en el teu àmbit i un bon sou.  és tenir una magnífica habilitat comunicativa. També és necessari destacar en allò que fas, tenir una bona formació (si és amb qualificacions destacades millor), dominar l’idioma,  tenir seguretat amb un mateix, autoconfiança o creure en el propi talent.

Toastmasters és una organització privada sense ànim de lucre, creada el 1924, que té per objectiu ensenyar a persones amb tot tipus de background,  a aprendre a parlar en públic i assolir habilitats de lideratge. Un club amb més de 280.000 socis, que compta amb 13.500 clubs a 116 països diferents.

Encuriosida, hi vaig assistir com a guest. Els guests, s’han de presentar i exposar els motius que els han portar a participar en una sessió de Toasmasters, però no caldrà que facin cap discurs encara, abans els caldrà assistir a tres sessions i entrar a la llista d’espera per formar part del club. Una sessió consisteix en un programa dinàmic on cada participant puja a l’estrada i parla davant del públic. La resta d’assitents votaran i valoraran diferents punts per ajudar a millorar. Ajustar-se al temps marcat també fa guanyar punts. Hi ha una part d’improvisació, on les persones seleccionades han de parlar d’un tema que se’ls proposa en el mateix moment en que pugen a l’escenari i també hi ha discursos sobre temes preparats.

El cert és que quan pensem en la idea de parlar en públic imaginem un auditori ple de gent, però ser capaç d’expressar idees, compartir coneixements, transmetre pensament, ens serà útil i gratificant, tant si ens dirigim a un sol interlocutor com si parlem davant d’un grup nombrós.

Marjorie’s house: legendary jazz concerts in Harlem

Nova York té això. Aquestes petites sorpreses amagades darrera la porta  d’un apartament de l’històric districte de Sugar Hill de Harlem, per exemple. On la Marjorie Eliot fa més de vint anys que convida i acull cada diumenge, plogui o nevi, amics i desconeguts, a un deliciós concert de jazz. Un ambient càlid, vibrant, emocionant, i la màgia de les notes del piano de la Marjorie, i l’energia dels músics que l’acompanyen, entre ells el seu fill Rudel Drears.

Una cinquantena de cadires omplen la sala d’estar, la cuina, el passadís i el vestíbul. No hi cap ningú més. El públic gaudeix entusiasmat del concert de dues hores, aplaudint i ovacionant els músics. Entre cançó i cançó, una senyora gran i delicada, alta i prima, amb una llarga melena grisa i ulls blaus que miren darrera unes ulleres de pasta, es desplaça entre els assistents servint begudes i barretes de cereals amb un somriure permanent als llavis.

Per la Marjorie els concerts són una manera d’honrar la memòria de dos dels seus fills ja morts. “I do it to celebrate my children,”  diu “It helps me in all kinds of ways.” També és una forma de donar suport a la música clàssica afroamericana. “It’s not worth anything if it’s not shared” (res val la pena si no ho comparteixes).

Al final del concert, ella mateixa es posa a la porta de l’entrada per saludar un per un tots els assitents, agraïnt la seva visita, amb un “sense vosaltres això no seria possible” i grans mostres d’afecte.

Si visites la ciutat, no t’oblidis de passar pel número 555 d’Edgecombe Avenue, apartament 3F.  De 4 a 6 pm (a les 3.30 obren les portes), un concert gratuït irrepetible. Accepten donacions. I cal donar-les.

Corps and identity

La meva veïna de dalt em convida a una copa de de vi. Li encanta la performance, maquillar-se i disfressar-se, però quan obre la porta apareix la Virginia Wagner més casolana i tímida, de veu dolça i caminar silenciós. M’ensenya  el seu apartament que és alhora el seu estudi. És artista i voldria viure de l’art. De moment ha de fer altres coses, però té la sort de treballar d’assistent d’una de les artistes africanes més reconegudes als EEUU, la Wangechi Mutu (1972, Nairobi) i de donar classes de dibuix a una escola d’art.

La Virginia treballa sobre els conceptes de gènere i la identitat. Un dels seus projectes recents és la sèrie Outlaws, retrats de persones que juguen amb les normes de gènere i practiquen l’auto expressió més radical, ignorant els estàndards culturals i cercant un  caràcter únic a través dels seus cossos.

Li parlo de la Beatriz Preciado i em comenta que precisament la seva parella s’està llegint el seu llibre Testo Yonqui. M’explica que acostuma a assistir a festes queer i que em convidarà a la propera. M’hi apunto!

L’altra sèrie de pintures, Snow White, està basada en el conte de la blancaneus  i analitza com la innovació tecnològica ens està afectant, no només el nostre entorn i medi ambient, sinó també  el cos humà.

My host is not Matt Sweeney (a kind of poem)

El meu host és amable i és net, és culte i no deixa verdet.

Em convida a sopar amb els seus amics i és ell qui cuina un deliciós àpat per  llepar-se els dits.

El meu host treballa al despatx d’una advocada i és discret i no fa soroll si arriba tard a les nits o de matinada.

El meu host té un gat que es diu Chicken que deixa poc pèl i és carinyós i reclama menjar quan passes per la kitchen.

El meu host canta sovint i es desperta content i escolta programes de ràdio, dóna conversa i és un gran confident.

El meu host llegeix el New Yorker, practica kickboxing i circula amb bici, no porta tatuatges,  i encara  no l’hi conec cap estrany vici.

No, definitivament, el meu host no s’assembla gens al Matt Sweeney